Va sonar el telèfon -el fix, perqué això passava a les acaballes del segle passat- i el vaig despenjar.
   - ¿Josep Maria? -va dir una veu a l’altre banda del fil.
   - Sí.
   - Hola! Soc el Josep Maria.
  D’acord, era un acudit molt fàcil, però em va provocar un somriure i bon humor. Jo no coneixia personalment al Josep Maria Francino. L’havia vist a la tele quan parlaven dels Beatles i consultaven els experts, però no sabia res de la seva feina a la ràdio. El cas és que, durant uns anys, jo havia dedicat esforços a redactar un text sobre els Beatles. I llavors vaig saber que en Francino havia crescut a Terrasa, en un pis del bloc de vivendes on els meus sogres havien tingut una botiga de queviures. I, naturalment, es coneixien.
   No m’agrada aprofitar aquestes avinenteses, però la meva dona em va convèncer de que això era un prejudici absurd. Així que em vaig posar en contacte amb ell i un dia vaig portar un totxo de quatre-cents folis a casa dels seus pares. Ell no hi era; em va atendre la seva mare, molt amablement. Em va advertir que el seu fill estava molt ocupat i que trigaria temps a poder fer-li una ullada al text. Però no van passar gaires setmanes des que vaig deixar el totxo a casa dels pares del Francino fins que vaig rebre aquella trucada.
   En Francino va ser prou elegant i considerat, i no em va dir que el text era infumable, antiquat, repetitiu i avorrit. Però sí em va fer uns suggeriments molt assenyats, que jo no vaig seguir.
   Uns anys abans, mentre passejava amb la dona i els nanos pel barri de Gràcia admirant els decorats dels carrers que els veïns havien muntat per la festa major, de cop vam sentir una música inconfusible. La gent s’atansava a l’escenari on un grup de cinc o sis persones tocava cançons dels Beatles. Vaig adonar-me que aquestes cançons tenen una màgia musical que travessa generacions i modes, potser perque tots som fills o nets d’aquella década. I no hi ha res com sentir les cançons dels Beatles en directe, interpretades per un grup eléctric i amb les seves harmonies vocals; no té res a veure amb sentir-les en el millor dels reproductors digitals.
   Persones de totes les edats ens anàvem quedant enganxades a la funció: All my loving, A hard day’s night, Can’t buy me love…, qui pot ressistir-se a l’optimiste, al ritme d’aquestes cançons? També van interpretar una que se sortia del repertori clàssic: Ain’t she sweet. Des de llavors, és una de les meves cançons preferides, una de les que més m’agrada tocar i cantar. La versió dels Beatles és d’aire rocker però la melodia i les harmonitzacions tenen un altre origen, a mi em sona una mica a charleston! Ostres, vaig quedar ben fascinat per aquella interpretació del Magical Mystery Grup, el grup d’en Francino.
   No vaig tornar a tenir contacte amb ell fins que em vaig fer soci de El Submarí Groc i vaig participar en algunes de les activitats que organitzen. Quan em vaig presentar a ell, em va semblar que sí recordava que jo era l’ex marit d’una antiga veïna que, quinze anys enrera, li havia portat un totxo molt pesat.
   Sobre tot, vaig tenir ocasió de saludar-lo a l’Estartit, al 2018, quan vaig assistir per primer cop a un Estartit Beatles Weekend. Després del concert al terrat que els Hey Bulldogs van fer sobre la Llar del Jubilat, jo tornava cap l’hotel i llavors vaig coincidir amb el Josep Maria i altres persones que anaven amb ell. Estava assegut en un banc, visiblement fatigat. Però no vaig voler perdre l’ocasió de preguntar-li al Mestre, com li deien, per una anécdota sobre un disc d’en Lennon que havia llegit no sé on, i que no sabia si era certa o falsa. El Francino em va dir que no li sonava de res; la història dels Beatles està plena de fakes… Li hagués acabat preguntant un munt de coses, però vaig entendre que estava cansat i vaig seguir cap a l’hotel.
   Vaig llegir la seva Crónica de un beatlemaníac, i em va sembla massa curta, massa discreta. Ara, començant la segona década del segle XXI, quan en Francino participava en alguna presentació, programa de ràdio o entrevista a la tele, el que deia sempre em semblava admirablement equilibrat i molt fidel al més auténtic esperit dels Beatles. Pot semblar que, cinquanta o seixanta anys després del fenómen beatle, és molt fàcil respondre a les preguntes que els periodistes de la tele o de la ràdio fan als experts. Però, precisament perqué ara hi ha moltíssima més informació que abans, segueix sent igual de difícil.
   D’altre banda, en Francino no només era un expert en Beatles, un fan de primera generació, i un expert en música, sinó també un intérpret. I això a mí em sembla una certa garantia perqué, al capdavall, l’afició als Beatles és, essencialment, una afició a la seva música.
   L’estiu passat (2021) es va poder tornar a celebrar l’Estartit Beatles Weekend. En Francino va ser el protagonista principal perqué va fer donació de la seva col.lecció privada de documents a una entitat de l’Estartit. També va participar en el concert final, amb el Magical Mystery Grup. No van tocar Ain’t se sweet, però sí All my loving, Don’t let me down i un grapat de clàssics. Havien passat uns vint anys des d’aquella tarda en una cruïlla del barri de Gràcia; vint anys tocant Beatles damunt un escenari, no està gens malament!
   L’endemà, vaig recollir l’equipatge, vaig pagar el compte i vaig anar a buscar el cotxe. Una o dues cantonades més enllà, vaig trobar-me amb el Josep Maria, que estava dret, davant la porta del seu hotel. Vaig saludar-lo, vaig felicitar-lo per la donació, també pel concert. Crec que, malgrat la mascareta i les ulleres de sol, em va reconèixer.
   - Gràcies, maco -va ser lo darrer que em va dir.
  Així que jo era un admirador del Josep Maria Francino en tant que expert integral en Beatles, i simpatitzava amb ell pel seu tarannà afable, pacífic, constructiu, i per l’amabilitat amb la que em va tractar des del primer moment fins l’últim.